En aquest poema la Joana Raspall expressa el seu agraïment a la natura:
L’arrel de l’arbre no sap
que jo li estimo les branques
perquè fan ombra a l’estiu,
i l’hivern, al foc escalfen;
perquè puc collir-hi flors
i quan té fruita, menjar-ne.
I no li prenc res de franc!
Que quan està assedegada
i els núvols passen de llarg,
soc l’amic que li dona aigua.
